Les migracions que han construït València: una ciutat feta de moviments i històries.
La història de València no es pot explicar com la d’una ciutat immòbil. Durant segles, persones procedents d’altres territoris han arribat, s’hi han establit, han treballat i han contribuït a transformar-la. Però també guerres, conquestes, canvis polítics i migracions internes han anat modificant la ciutat i la seua població.
Quan parlem de migracions a València, sovint pensem en les últimes dècades. En les persones que han arribat des d’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia o Europa. És una realitat fonamental per entendre la ciutat actual, però no és nova.
La mobilitat de persones forma part de la història de València des de fa segles.
1238: una ciutat en transformació.
La conquesta de València per Jaume I, l’any 1238, va iniciar una profunda transformació política, social i demogràfica. Una part de la població musulmana va abandonar la ciutat, mentre començava un procés de colonització amb nous pobladors.
El Llibre del Repartiment permet conéixer part d’aquest procés: registra el repartiment de terres i propietats entre els nous pobladors. La majoria procedien dels territoris aragonesos i catalans, però també hi hagué persones arribades d’altres zones de la península i d’Europa, incloent-hi França, Itàlia, Anglaterra o Hongria.
Ara bé, parlar d’aquest període com una simple «arribada de població» seria reduccionista. La conquesta també va comportar expulsions, desplaçaments i una reorganització profunda de les estructures socials i de propietat. De fet, la població musulmana continuà sent el grup més nombrós a la ciutat fins aproximadament l’any 1300, segons el Museu d’Història de València.
La nova ciutat es va anar configurant també a través dels oficis. Artesans de determinades professions es concentraven en carrers concrets, una organització que acabaria afavorint el desenvolupament dels gremis. A principis del segle XIV, València tenia aproximadament 25.000 habitants i continuava rebent nous pobladors.
Una ciutat que continuava rebent gent.
La mobilitat no es va aturar amb el final de la conquesta.
A la documentació municipal medieval apareixen persones procedents de diferents punts del territori. Els Llibres d’Aveïnaments són especialment valuosos perquè permeten seguir la pista de moltes d’aquestes persones.
Entre 1308 i 1478, els registres municipals documenten prop de 4.000 assentaments d’aveïnament. No són simplement noms: permeten conéixer procedències, oficis i aspectes de la incorporació d’aquestes persones a la vida de la ciutat.
I hi ha una dada especialment interessant: quasi el 40 % de la immigració veïnal registrada procedia del mateix Regne de València. És a dir, la mobilitat que alimentava València no venia necessàriament de territoris llunyans. Una part molt important era interna.
La ciutat actuava com un pol d’atracció per a persones que buscaven oportunitats comercials, artesanals o professionals. Entre els aveïnats, l’ofici més freqüent era el de mercader.
I fins i tot en moments de crisi la mobilitat continuava transformant el mapa demogràfic. Després de la pesta negra de 1348 i dels brots epidèmics posteriors, la migració procedent de l’exterior va disminuir i va guanyar pes la mobilitat des de zones interiors del Regne. València va ser una de les principals beneficiàries d’aquests moviments i, segons el Museu d’Història de València, a inicis del segle XV ja havia arribat als 36.000 habitants.
1707: quan canvia la ciutat que havia existit durant segles.
Hi ha un altre moment que no podem deixar fora d’aquesta història: la Guerra de Successió.
La batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, va marcar la derrota de les forces austracistes al territori valencià. Però les conseqüències per a València van anar molt més enllà del conflicte militar.
El juny d’aquell mateix any, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, que va abolir els Furs i les institucions pròpies del Regne de València i va imposar un nou model polític i administratiu, assimilant-lo al de Castella. També es va establir una nova fiscalitat i un govern de caràcter militaritzat.
Per això, 1707 representa una ruptura fonamental en la història de la ciutat i del territori: no sols per qui va guanyar o perdre una guerra, sinó perquè va canviar la manera com València era governada i la seua relació institucional amb la monarquia.
El gran canvi del segle XX: de l’èxode rural als nous barris.
Segles després, València tornaria a experimentar una enorme transformació demogràfica.
Durant les dècades de 1950 i 1960, l’èxode rural va portar milers de persones des d’altres territoris de l’Estat cap a les ciutats. València va ser un dels grans focus d’aquest procés.
El mateix Ajuntament assenyala que als anys seixanta es va produir un espectacular creixement demogràfic vinculat a la immigració, al mateix temps que la ciutat desenvolupava noves infraestructures, ampliava les seues avingudes i creava nous barris a la perifèria.
No va ser només un canvi en les xifres.
Va canviar la ciutat física.
Nous barris, noves escoles, noves associacions, nous comerços i noves formes de vida van aparéixer en una València que creixia ràpidament. En barris com la Creu del Grau, per exemple, l’arribada de població procedent sobretot de Castella-la Manxa, Aragó i Andalusia va ser determinant en la seua explosió demogràfica durant la segona meitat del segle XX.
I després van arribar noves migracions.
A finals del segle XX i, especialment, durant les primeres dècades del XXI, el perfil migratori de València va tornar a canviar.
A les migracions interiors es van sumar fluxos internacionals procedents d’Amèrica Llatina, Europa de l’Est, Àfrica i Àsia. Els mateixos barris que havien crescut amb l’arribada de famílies procedents d’altres territoris de l’Estat van incorporar noves llengües, cultures, comerços i formes de vida.
L’Ajuntament descriu, per exemple, com alguns barris de la ciutat han estat transformats successivament per les migracions interiors dels anys seixanta i setanta i per les migracions internacionals de les darreres dècades.
Aquesta transformació continua hui. A 1 de gener de 2025, València tenia 844.424 habitants, i l’Ajuntament assenyala els moviments migratoris com un dels factors que han impulsat el creixement demogràfic de les primeres dècades del segle XXI.
Una ciutat que sempre ha estat canviant.
Mirar aquesta història amb perspectiva ens permet entendre una cosa important: no existeix una única València immutable.
La ciutat ha canviat amb les conquestes i les migracions, amb les crisis i les oportunitats, amb les persones que han marxat i amb les que han decidit quedar-se.
Per això, parlar de migracions no és parlar només del present.
És parlar també de la història de la ciutat.
De les persones que van arribar des d’altres territoris medievals. De les famílies que van abandonar els seus pobles durant el gran èxode rural del segle XX. De qui va arribar després des d’altres països. I de les generacions que van créixer ací i que hui formen part, plenament, de la societat valenciana.
Perquè una ciutat no és només allò que queda construït en pedra. També és la memòria, el treball i les històries de les persones que l’han anat transformant.
I potser aquesta és una de les millors maneres d’entendre València:
com una ciutat que no ha deixat mai de canviar.
Fonts principals:
Recerca documental Biblioteca municipal de Turís, recerca web, Museu de Història de València; Ajuntament de València, Història de la ciutat; Arxiu Municipal de València i estudi de María de los Desamparados Cabanes sobre els Avehinaments (1308-1478).
Dejar un comentario
¿Quieres unirte a la conversación?Siéntete libre de contribuir!